Turquia és una democràcia important (67.500.000 habitants): es vota, hi ha partits. ¿Però quins rars demòcrates deuen ser aquests turcs que per a entrar a la Comunitat Europea ja els han forçat a prometre, des d'ara mateix, que respectaran els drets humans?
Turquia té Constitució, la qual prohibeix expressament l'ús de l'idioma kurd: "Cap idioma que estigui prohibit pot ser utilitzat per l'expressió i difusió de les idees".
Medhi Zana, alcalde kurd de la ciutat de Diyarbakir, va ser condemnat a 25 anys de presó per haver parlat en el seu idioma amb alguns dels seus empleats.
Els kurds són un poble d'uns 5.000 anys d'antiguitat, i són, també una cultura d'uns 27.000.000 de persones! I així les presons turques rebenten de kurds, és clar.
Antecedents: a Turquia es varen fer grans matances cícliques d'armenis, des de les primeres a l'any 1894, fins a les de 1920. En tot, s'aconseguí un despoblament d'uns 2.000.000 milions de persones. (Charles Aznavour fill de fugitius es deia Aznavourian).
I mentrestant, també s'anà pels grecs de l'Àsia Menor. I entre morts i expulsats se'n van treure de sobre un milió.
* * *
Els genocidis són brutalitats antiquíssimes. Tots nosaltres som Cromanyons, i ben segur que vàrem acabar o ajudàrem a eliminar els Neandertals.
Més a prop. A les terres de Constantinoble encara es recorden els almogàvers pels episodis de la ferotge 'revenja catalana".
I les degolladisses de milers de moros a Màlaga, després d'haver signat pau i respecte per a vides i hisendes. I aquella famosa Pragmàtica que deia que es tallessin les orelles a los egipcianos que usaran el nombre, traje y len-gua de los gitanos [...] Los contraventores menores de diez o de seis años serán eximidos de ser sellados en la espalda con un hierro ardiente que llevase las armas de Castilla.
Tots aquests i molts més, ja són història passada. Ara, a Occident i entre els seus semblants, l'estil de genocidi que funciona és el subreptici, el mistificador, el fal·laç… El seu objectiu és aconseguir la substitució d'una cultura per una altra de diferent que sempre és la del que governa els seus súbdits pertanyents a la cultura minoritzada.
I això ja ve de la revolució francesa: aquells de la fraternitè i de l'egalité que varen fer ràpidament un informe sobre cada regió preguntant de quina manera es podria destruïr el "patués" de llur territori. Apunteu-vos catalans, el que van contestar els delegats de Perpinyà: "Per destruïr-lo, caldria destruïr el sol, la frescor de les nits, la diversitat dels aliments, la qualitat de l'aigua, l'home sencer".
Sobre França no cal que us preguntem quants nord-catalans parlen català. Tots hi hem estat i tots sabem que és una llengua esborrada. Però podem afegir, per exemple, que a Occitània que ocupa un terç de tot el territori francès en el qual viuen prop de 15 milions de persones, només hi ha 72.000 estudiants d'occità durant tres hores setmanals, i amb una prohibició absoluta d'ensenyar en alsacià (alemany), bretó, cors, euskera, flamenc, occità,.... (Quins uns els francesos!, si en van menjar de terres veïnes!) I han legislat que sempre caldrà ensenyar aquestes llengües (en la seva pròpia terra!) a partir del francès. El cinisme és absolut perquè l'anglès sí que s'ensenyarà en anglès, sí que s'ensenyarà per immersió que és l'única manera d'aprendre'l, com tothom sap.
Parlem de Turquia doncs, i expliquem per què no es pot creure en la democràcia que França va passar a Espanya a través dels Borbons i que, finalment, s'ha encomanat a Turquia a partir del dictador occidentalista i genocida Kemal Ataturk.
Però, ¿per què, si són demòcrates i tenen parlaments representatius, gosem dir que totes tres democràcies són falses democràcies?
Per entendre-ho posarem un exemple: en una casa de disset pisos n'hi ha tres als quals no arriba la calefacció central. Els altres, ja se la van poder instal·lar d'origen.
Les reunions de veïns són democràtiques, i tant!, i cada vegada que hi ha tres veïns que reclamen tenir el mateix nivell de confort, o sigui, l'egalitè davant el fred, i la fraternitè dels altres ocupants del mateix habitatge, es procedeix a votar: i vés per on, sempre n'hi ha uns que perden per catorze a tres. Aquests tres se'n dolen, és clar, però el poderosíssim poder mediàtic que representen catorze vots fa que els acusin d'haver-se instal·lat en la cultura de la queixa, i a sobre encara se'n riuen perquè com que són dels pisos alts, abusen en no reconèixer que tenen més sol que els altres.
I encara, més i més: com que els 'alts' són, des de sempre, aficionats als esports d'esforç com ara l'atletisme, no els deixen usar l'ascensor perquè vivint més alts, sortirien cars d'electricitat. No fa pas gaire que es va inventar una mena d'antena meravellosa que facilitava molt l'estalvi del temps necessari per anar a treballar a la calle Sierpes, per exemple. Doncs els dels pisos alts no tenien accés en aquesta antena i era ben clar que no tenien cap dret a queixar-se perquè, si bé perdien temps i molt per falta de l'antena, no en devien tenir gaire necessitat, atès què ja havien estat capaços i des de feia molts anys, de pagar-se un taxi per anar a la feina.
(AVE i peatges! ¿D'aquest tres països tan demòcrates, quin és el que té disset autonomies?)
Referència al llibre:
"Conversa amb el meu gos" de Joan Lluís Lluís.
Edit. La Magrana