Amb aquest suggerent encapçalament començava un article del senyor Carod-Rovira, el passat 10 de juliol de 2002 al diari Avui.

En primer lloc dir que coincideixo plenament amb l'a-firmació de capçalera, si bé caldria més dir un Aixeca't Catalunya! , tal i com em va dir un Jesuïta fa anys, << cada vegada que reps un cop a la vida has d'aixecar-te, i continuar caminant amb determinació ferma cap a l'objectiu que t'has plantejat >>. Cal però tenir en compte que els passos els han de fer uns quants milions de persones a la vegada, i potser caldria que algú a banda de marcar l'objectiu final es dediqués a fer un pla de desenvolupament i viabilitat del projecte, es a dir, quins objectius a curt i mig termini s'han de cobrir?, com es treballa la complicitat de la gent?, quin llenguatge s'utilitza per garantir que el missatge arribi a tocar la fibra de tothom a aquest país?, com conjugar integració dels habitants amb la consciència de país?.... Coincideixo plenament amb les idees exposades però crec que sense obviar el passat, cal encendre l'ànim d'aquest país que sempre ha comptat amb el que té, es dir, ha construït la seva història des de la realitat, des del present, que és la única base sòlida del futur, està molt bé que reclamem el que el Govern de l'Estat ens roba cada any, d'acord, però del que ens queda que fem?, ho renta-bilitzem al màxim?, optimitzem el país, creem sinergies amb referents comuns per a tots els ciutadans, que no es malbarati ni una espurna d'energia, que ningú pugui generar disputes de fons entre els catalans amb motiu del projecte de País.

Donem passos ferms en el present, i segur que el futur ens sorprèn abans del que esperem, i els objectius s'assoleixen amb normalitat amb la serenitat de que passa l'únic que podia passar, però hem de deixar de banda complexos, i amb Madrid tenir un tracte d'iguals, ningú és allò que no es creu que és, no esperem el beneplàcit dels altres i gastem totes les forces allà on es pot obtenir quelcom, primer a Catalunya , i després a Europa i el món.

Només un petit desacord el primer són les persones i el país , aquest últim transcendeix les persones i en això estic d'acord, però sense elles ningú el reconeixeria, ningú diria el seu nom, ni explicaria la seva història, ni lluitaria per ell, són parts d'un mateix fet. Per cert de cara a les vacances, i sense saber si li agrada la literatura fantàstica, li recomanaria un llibre que es titula Tigana, editat a Plaza i Janés, i que tracta sobre com es sotmet a un país, i s'intenta eliminar-lo impedint que ningú exceptuant els seus habitants puguin escoltar el seu nom, o els noms de la seva història, és una lectura lúdica, però amb clares correspondències amb la història dels països que composen Europa, incloent les dèries que impulsen als dictadors que els dominen, per cert, segur que Espanya no torna al camí de l'autoritarisme?
Una cordial abraçada i ànims!

Santiago Bellido Suárez