Uriós el pensament de les Españas profundes, aquestes dels gloriosos terços i del Cid Campeador. Quan es parla de la repartidora d'impostos, amb seu central a Madrid, tots volen posar-se els primers a la cua per recollir el fictici “excedent català”, barons, ducs i escuders de tots els partits. La seva paraula més socorreguda és “solidaritat” quan arriba l'hora del repartiment que anomenen ‘equitatiu' i que es redueix només a botí de guerra descarat i obsolet en format de balança fiscal amb truc de plom en un dels platets...

Als catalans no ens volen 'ni en pintura', com deia la meva difunta àvia. Ja podem tenir ministres en el govern dels espoliadors, amb l'únic fi de fer el paperot. És a dir: el fer veure els incauts del PSC que els han regalat quelcom a canvi que els seus diputats diguin sempre “si senyor Zapatero, amb permís del senyor Bono” en les sessions del Parlament. Ja em diran vostès que pinta Carmen Chacón de ministra de l'Exèrcit. El mateix que va pintar l'ínclit Bono o l'iracund Narcís Serra, home de pau on els hi hagi, pianista per hobby i que ni havia fet la mili…

Evidentment que Carmen Chacón és una bona política i podria ser una bona Ministra, però de l'exèrcit? I l'afer es tapa tant que els periodistes tertulians de tots els mitjans, tenen por a expressar el que pensen i senten. Fa fàstic escoltar certes senyores que passen dels 50 que sempre porten el llaç violeta en la solapa, defensar allò indefensable. El de l'exèrcit és un ministeri primer que res tècnic, han de conèixer-se les regles, les armes, les ordenances militars, el protocol, tàctiques de guerra, poca broma… No crec equivocar-me si dic que la baixllobregatina (Esplugues de Llobregat) Carmen Chacón sap de milícia el que jo de nanotecnologia. No pot ser, no pot nomenar-se com a responsable d'urbanisme a un senyor que és especialista en línia elèctrica (que també va ocórrer, per cert, en la meva ciutat de residència, Sant Boi de Llobregat) o a un repartidor de gasosa com a responsable de les finances municipals. Estem tan acostumats a tot que ja tot ens sembla normal. Per tant més aviat sembla que el Senyor José Luis Rodríguez Zapatero ha volgut gastar-los una broma al sergent Rodríguez, a Nemesi el cap furrier i a tots els vells generals de les "Españas" Imperials. Si ha estat així, m'apunto.

Clar, les coses no es poden dir d'aquesta manera, queda lleig i a més a més et guanyes enemics innecessaris. Però és que un està ja casant de tanta frivolitat, falsedat, feminisme barat i mal entès, fallada incomprensible de la justícia, mentides dels alts comandaments del país, assassinats de senyores, violacions de nens en hores punta de de totes les televisions, que em robin no sé quant (perquè el cobrador del frac no m'ho diu) diners al mes i damunt em diguin en la cara que si vull aigua cada dia que em busqui la vida (com ha ocorregut la passada primavera). Un altre afer seria si la falta peremptòria del líquid element hagués estat a Extremadura, Castella la Manxa o Andalusia. Quina colla de pocavergonyes…

Passat el temps s'assabenta un, gairebé per casualitat, que l'AVE Sevilla-Madrid es va fer a canvi dels Jocs Olímpics de Barcelona 92 (i ambdues obres pagades pels de sempre qui?; els catalans). Felipe va dir: “Si em deixeu fer l'AVE, jo us recolzo en els Jocs”, així de clar. Als catalans no se'ls pot regalar res, ja tenen suficient i més. Així ha anat la cosa a Catalunya des de l'any 1714. Però els propis catalans-catalans, (no els nouvinguts, ni els nous catalans) els catalans amb arrels, segueixen amb el seu “a mi ja em va be” de sempre, i sembla com si no es donessin conta de per on camina l'afer i busquen raons peregrines als seus mals. Per solucionar-ho; es barallen entre ells per veure qui és més sobirà, catalanista, nacionalista o independentista. O sigui, que tampoc tenen perdó.

La falta de respecte cap a Catalunya per part d'Espanya, no sols s'ha fet patent amb el famós tema de l'aigua. S'han promès multitud de coses que després no s'han complert i després de sortir en TV en primer time. La falta de respecte ha arribat a la gota que fa vessar l'aigua del vas, ha estat el renomenament com a ministra de la senyora Magdalena Álvarez. La pitjor ministra que recordo, la més llenguallarga, aquella que va cridar “corbs de la política” a tots els parlamentaris catalans. La mateixa que es "petaba" de rialla amb les justificades crítiques dels polítics i ciutadans de Catalunya. La que afirmava amb rotunditat, l'estiu de l'any passat, que a Eivissa no passava res, mentre gairebé totes les platges s'omplien de quitrà. La culpable que milers de ciutadans treballessin dues hores més gratis per poder arribar a temps al seu treball, com a conseqüència de l'enfonsament de l'estació del Gornal…

El manteniment de les quotes de baronies estatals és el culpable que es nomenin ministres figurants. No es tenen en compte els coneixements adequats, arrecerant-se sota la capa aquella que “l'acció política no té res a veure amb els coneixements ja que es tracta de saber dominar l'art de poder canviar la realitat”. Poca realitat pots canviar si a l'hora de posar maons utilitzes síndries del Guaraná, que, dit sigui tot, no sé si en realitat existeixen … I tothom ho sap, i tothom es fa el desentesos. I els periodistes continuem fent llargs debats sobre el codi deontològic, sobre el dret a la privacitat dels personatges mediàtiques, sobre si s'infringeixen els horaris televisius per als nens.

Estem tan ocupats en l'important que ens oblidem d'allò més urgent. A saber; la rifada que els polítics ens fan a tots els ciutadans. Però clar, ficar-se en aquests és complicar-se la vida i la carrera.