Arran de la convocatòria de Sobirania i Progres a la manifestació de la Diada,
s'han succeït molt ràpidament els esdeveniments, tant, que fins i tot ha sortit
novament de les cavernes l'ínclit cara
estàtua d'Alfonso Guerra amb els seus missatges legionaris, bastant
semblants als del seu fundador Millán Astray, pel que fa a la indissolubilitat
de la unitat de les Españas imperials i a l'espoli fiscal continuat que patim.
Mirin vostès (espanyolistes recalcitrants, falangistas, ‘peperos' i altres
espècimens); no es molestin a intentar-me humiliar, menystenir, acovardir o
amenaçar. Ja els dic directament que
jo no sóc espanyol. Millor dit, no vull pertànyer a aquesta
Espanya oligarca, centralista, menyspreadora, estafadora i imperialista que
utilitza a Catalunya com a les antigues colònies de Guinea o Fernando Po. Jo sóc
un colon més de Catalunya a hores d'ara.
Mai he parlat malament de la meva terra de naixement (com se m'acusa als fòrums
feixistes), soy un ‘granaino'
enamorat de la meva terra i a ella dedico gran part de la meva producció
literària. Vaig a Granada diverses vegades a l'any i m'ho passo de meravella.
Allí tinc molta família i grans amics. Això no exclou que sigui observador i
hagi descobert fa temps que a la ciutat on vaig néixer, i és només un exemple
que conec bé, l'Estat inverteix moltíssim més que a la comarca en què porto
vivint més de 40 anys, i que per cert; manca de moltes coses imprescindibles.
Això és sense cap mena de dubte injust. Vaig i ho dic en una roda de premsa i
alguns ho posen de portada en els seus diaris digitals com a exemple de
traïció a Espanya.
Torno a repetir per enèsima vegada:
Traïdor a qui? Perquè a Andalusia no. He dit mil vegades que
també sóc independentista andalús des de sempre. Clar que dóna molt tall que un
andalús parli així. Més tall dóna que personatges tan suposadament
“il·lustrats” com Felipe González,
Mariano Rajoy, el susdit Alfonsito Guerra, El senyor Antonio chaves, José Luis
Rodríguez Ibarra o José Bono, coincideixin que Catalunya ha de ser espremuda al
màxim, caigui qui caigui “procurant
l'efecte sense que es noti el cuidat”. Això també va en detriment de
centenars de milers dels meus paisans que vivim i treballem a Catalunya fa
desenes d'anys, que és l'espremuda i explotada a nivell econòmic.
A més a més, manquen absolutament de visió política i econòmica: Què succeiria
si Catalunya entrés en fallida? A quina colònia recorrerien per continuar
amortitzant les despeses corrents de les economies depauperades (des de fa més
de 30 anys) d'Espanya? Haurien d'ensenyar-los
a pescar, i això no és bo per a l'espatlla…
Pel que acabo de dir i altres coses que diré;
faig una crida des d'aquestes línies a tots
els meus paisans catalans d'origen andalús perquè acudeixin l'11
de setembre, Diada Nacional de Catalunya,
a les 5 de la tarda a la plaça d'Urquinaona de
Barcelona per reivindicar:
Més treball i millor remunerat, més equipaments als seus barris, millor atenció
sanitària, llibres gratis, més ordinadors a les aules, autopistes sense peatge,
més piscines públiques, més ajudes per a la desocupació, millors trens de
rodalies, més guarderies, més prestacions familiars, més habitatges de protecció
oficial, més finançament per als nostres ajuntaments, més residències per als
nostres ancians. La veritat incontrovertible és que ens retallen a nosaltres
aquests drets per donar-se'ls, unilateralment i sense permís, a altres
comunitats que ells consideren
més desfavorides. Això és, això significa l'Estatut i tota la martingala
derivada. És per això que també ha de cridar-se
"SOM UNA NACIÓ, VOLEM ESTAT PROPI", que és
l'única forma de sortir de la trampa.
Això és el que va dient fa anys Pedro Morón. Per això el ranci espanyolisme
nacionalista, l'acusa de traïdor. És un missatge que interessa. Morón traidor=catalans
mesquins.
Dic en el titular d'aquest article: “Anem bé, però tinc pressa”. Anem bé perquè
ara sí que els està picant de debò la reacció de tots els catalans, fins i tot
la del M. H. José Montilla i alguns dels seus consellers. Dic que tinc pressa
perquè “ara o mai”. No
hem de deixar passar el tren malgrat la desunió que pugui observar-se. Des de
Madrid treballen molt bé el desuneix i
venceràs, però des de Catalunya tampoc són mancs, per desgràcia.
Ja és massa tard (aquest any) per reivindicar una diada Unitària. D'una banda
els de la PDD s'han (o l'han) dividit en dos. Fins i tot els partits
independentistes s'estan dinamitant ells mateixos des de dins. Un altre any serà…
i així van… Jo per si de cas m'he apuntat a totes les crides i a totes les
plataformes que reivindiquin el que vinc exposant i denunciant tants anys.
Malgrat desunions i pessimisme, una cosa està clara: els catalans estem fins als
nassos (en català i en castellà) de mentides, retalls, mediocritats i pegats,
tant del Govern Central, com del Govern Catalán.
Allò de “la pela és la pela”
caldrà aplicar-se'l ara als de Madrid. Pel bé que la recapten i guarden, i lo
malament que la reparteixen.
Bloc de Pedro Morón
