Després de tantes enquestes i estudis que s'han fet en els últims trenta anys,
ja tots sabem de sobres la composició sociològica i demogràfica de Catalunya.
Sabem, gairebé a ciència certa, quines són les inclinacions socials i polítiques
dels més de set milions de ciutadans que deambulem per aquesta part de la
Mediterrània.
També sabem a la perfecció les nostres inclinacions lingüístiques i identitàries
des de fa molt temps. S'han encarregat d'aquests estudis tots els partits
polítics i les seves respectives ‘fundacions', així com, detalladament, tot
Ajuntament que es preï. També s'han dedicat a això amb afany totes les
universitats catalanes. És a dir: el tema està tan gastat que gairebé no val la
pena treure-ho a la palestra. Però jo sóc especialista a furgar en temes
escabrosos que ja ningú no vol tocar.
A l'àrea metropolitana de Barcelona viuen i treballen centenars de milers
d'antics immigrants, que continuen sent, i sentint-se, tan ‘españoles' com quan
van arribar aquí fa quaranta o cinquanta anys, gràcies al suport incondicional
que sempre han rebut dels ajuntaments de torn i les seves polítiques
lerrouxistes, tot cal dir-ho.
Resulta que aquests nous catalans no han pogut, o no han volgut, aprendre
l'idioma de la terra. Uns perquè diuen que no els ha fet falta, altres perquè no
han tingut l'oportunitat de fer-ho. És molt llarg d'explicar, per això vaig
escriure un llibre que s'anomena “Historias de la inmigración” en el que dono
detalls sobre el tema, però detalls autèntics, viscuts i experimentats. Hi ha
molts drames amagats darrere cada andalús o extremeny que no sap català, després
de viure aquí ‘toda una vida', com cantava Machín. Algú em va comentar fa poc
que les universitats caminen més de deu anys de retard entre les seves
investigacions i la realitat circumdant…
Bé, seguim. És evident que una important massa d'aquests ciutadans no volen, i
no han volgut mai, saber gens de Catalunya, voten el PSOE o al PP i es neguen a
parlar català. Això és tan cert com que surt el sol cada dia. Però hi ha altres
(possiblement una minoria silenciosa) que no han estat agraciats per les
estadístiques, que no parlen català perquè no han tingut oportunitat o pel que
sigui, que voten partits nacionalistes o independentistes i que no s'atreveixen
a manifestar-se obertament perquè prefereixen ser invisibles. Els fa vergonya
que els vegin defensar “el català” sense saber català o portant una estelada. No
sé si m'explico. I els fa vergonya per les dues parts: la catalana i la de la
seva terra de naixement. Ja està el conflicte servit.
Alguns catalans, d'estretes mires, no accepten que aquests “altres catalans” de
parla castellana s'immisceixin en els seus afers. Els veuen com a gent que no ha
sabut integrar-se i simplement perquè no parlen català. Per l'altra part, si en
una ciutat com a Santa Coloma de Gramanet un català d'origen andalús es destaca
per ser simpatitzant o militant d'un partit nacionalista o independentista, és
rebutjat en ple, tant pel poder establert, com per la ciutadania paisana.
És evident que parlem d'un nou català ‘incomplet', ja que no sap català. Té dona
(que en molts casos és catalana) i fills que ja parlen català.
Què
fem amb aquest home?
El tirem al mar?
L'acollim?
Crec que no és tan difícil d'entendre si es tracta de sumar i no restar.
Bloc de Pedro Morón de la Fuente
